LA CIUTAT EXPANSIVA. BARCELONA, 1860-1900 (Libro en papel)

de BROTONS, RÒMUL

Sinopsis

Aquest llibre va néixer immediatament a continuació de "La ciutatcaptiva, Barcelona 1714-1860", editat l’any 2008 i reeditat el 2015.Dificultats diverses n’han endarrerit l’edició fins ara, set anysdesprés, però la intenció segueix sent la mateixa: traçar l’evolucióde la ciutat de Barcelona des de la fi del setge de 1714 fins al’albada del segle XX en dos volums independents, però íntimamentrelacionats.A aquella ciutat captiva, sotmesa al militarisme borbònic i encerclada de murs hostils, segueix ara aquesta ciutat expansiva, igualmentsubordinada als capricis governamentals del règim, però amb unaperspectiva de creixement d’aparença il·limitada. L’enderroc de lamuralla, iniciat el 1854, i l’aprovació del Pla Cerdà, el 1860,posaren les bases de la construcció de l’Eixample, en realitat unaciutat nova deu vegades més gran que l’existent, estesa fins aconnectar amb els altres municipis del pla, que acabaria per engolir,en una primera fase, el 1897.El projecte era tan colossal, que molta gent de l’època estavaconvençuda que mai seria executat, però evidentment s’equivocava. Envista de la realitat, amb els carrers tot just insinuats per líniesimaginàries, semblava impossible que algun dia es poguessin omplird’edificis... i que hi hagués persones disposades a viure-hi.Certament, el procés inicial seria lent, amb una ocupació limitada ales àrees més pròximes a la ciutat vella, però de mica en micaagafaria embranzida. Aquest procés és el període que ens proposemexplicar, de 1860 a 1900, quaranta anys cabdals, imprescindibles percomprendre la ciutat actual, quatre decennis durant els qualsBarcelona passà de concentrar una població de poc menys de dos-centsmil habitants a més de mig milió, de disposar d’uns nou mil edificis a més de trenta mil, i d’ocupar una superfície de quinze quilòmetresquadrats a seixanta-dos. Les xifres mostren un creixement explosiu que canvià per sempre la seva fesomia urbana, però podrien resultarenganyoses si no tinguéssim en compte el context.El 1860 encara eren possibles manifestacions de sorpresa com l’escrita per l’economista andalús Francisco José Orellana, amb motiu d’unaexposició de productes industrials organitzada durant la visita de lareina Isabel II: "los que tal vez no conocían a Cataluña más que deoídas, y a quienes acaso habían dicho que este era un pueblo díscolo y rebelde, sólo merecedor de ser gobernado con el látigo, y los que mal informados, podían ignorar su cultura y hasta dudar de la importancia de sus progresos morales y materiales, se habrán desengañado".Per justificar-ho, l’autor desplegava l’habitual llista de virtutsatribuïdes als catalans —sobrietat, amor al treball, seriositat,tendència a la sana alegria, lleialtat i, quan les circumstàncies horequereixen, coratge i valentia—, mèrits que fàcilment podienesdevenir vicis en entrar en contradicció amb els interessos"generals". El fet de constituir-se en societat moderna, és a dir,industrial, sense cap mena de suport de l’Estat, despertaval’admiració dels uns i la malfiança dels altres, que sempres’acabarien imposant per una simple qüestió demogràfica.Els esdeveniments produïts durant aquells anys mostren una successióaccelerada d’esperances i desenganys: una revolució, la de setembre de 1868, frustrada per principis antagònics, un fugaç relleu dinàsticpropiciat per un català, Joan Prim, que seria assassinat abans que elnou rei ocupés el tron, una República, presidida per dos catalans, que amb prou feines duraria sis mesos, una restauració monàrquica,acompanyada de promeses incomplertes de regeneració, un períoded’expansió econòmica desmesurada, la Febre d’or, seguida d’unaensorrada financera sense precedents, un creixement urbà inevitable,però retardat amb tota mena d’argúcies governamentals, la pèrdua, encondicions lamentables, de les colònies d’ultramar, l’enorme sagniaentre la classe obrera, mobilitzada obligatòriament per participar enunes guerres perdudes abans de començar... Tot amanit amb una sèrieinacabable de "pronunciamientos", vagues, revoltes, atemptatsesfereïdors, estats d’excepció, detencions arbitràries, desterramentsi execucions sumàries.Amb una suma d’esforços individuals i col·lectius, Catalunya haviaesdevingut un país industrial i Barcelona, la seva capital, una ciutat on es concentraven totes les contradiccions entre una burgesiapròspera, una massa obrera creixent i una menestralia en regressió. La Barcelona antiga, provinciana i melindrosa com l’havien volgutpresentar, s’evaporava dia a dia, desapareixia per deixar pas alstramvies, les fàbriques monumentals, les grans avingudes i elsedificis espaterrants. Per completar el quadre, només calgué afegir la celebració de l’Exposició Universal de 1888 —de complicada gestació,però inesperadament exitosa—, que proporcionà a Barcelona elreconeixement internacional que li mancava, a més de monuments iinstal·lacions que atragueren els primers turistes a la ciutat.El món modern s’obria pas cap al futur i Barcelonac